Al llarg del segle XIX, i fins a principis del segle XX, els quatre territoris insulars que formen les Illes Balears (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) varen experimentar un important flux migratori cap a Algèria, França i Amèrica, a causa de diferents crisis al sector agrari i les vicissituds dels canvis a nivell demogràfic, social, econòmic i polític que afrontaven les illes en el seu propi esdevenir i en la relació amb el context històric d’Espanya.
Les principals crisis que varen condicionar la migració foren:
1. El creixement demogràfic i el desequilibri de recursos – població
2. La crisi agrària de l’illa – la caiguda en la producció de taronges a Sóller
3. La crisi econòmica de Felanitx (1888 – 1897)
4. La crisi finisecular (1870)
5. La crisi industrial al sector del calçat
6. La plaga de la Fil·loxera (a partir del 1892) i la recuperació de la vinya francesa
7. L’escassa demanda laboral al camp
8. El descens dels salaris
9. La situació crítica a conseqüència de les guerres colonials i la pèrdua de Cuba i Puerto Rico
10. La Primera Guerra Mundial (1914 – 1918), la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945) i la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939)
Aquests esdeveniments produïren a totes les Illes Balears diverses fluctuacions a nivell econòmic, social, polític i cultural, que agreujaren les condicions de vida comportant així la recerca de noves oportunitats de progrés i mobilitat fora del territori insular; per la qual cosa, la migració balear correspon, per una banda, a la necessitat de resoldre les dificultats individuals i familiars de les crisis econòmiques, i per altra banda (a partir dels anys 30) a motius polítics, ja que els règims imposats perseguien i violentaven la integritat física, psicològica i moral dels qui amb valentia defensaven altres ideals, raó per la qual milers de balears partiren a l’exili.
A les primeres etapes, les rutes de la migració es varen expandir principalment cap a Algèria, primer, per la proximitat geogràfica i segon, perquè el 1830 França envaeix aquest país, facilitant així, les vies de comunicació entre Espanya i el nord d’Àfrica. La colònia francesa oferia feina, salaris alts, transport fluït i possibilitats d’habitatge, entre altres beneficis que afavorien el procés migratori. Aquest és el cas dels menorquins, que al llarg del segle XIX varen viatjar a Algèria, fundant fins i tot, ciutats com Fort de l’Eau [Bord el Kiffan] o Aïn Taya, anomenats allà “mahonesos”. La migració de Menorca és una de les més cridaneres perquè és la que comprèn les xifres més altes de la migració. Antoni Marimon (2013) afirma que “entre els anys 1892 i 1900 abandonaren l’arxipèlag 4829 persones rumb a Algèria. D’aquestes, 1763 procedien de Menorca; 1396 eren eivissencs i la resta, mallorquins”. A més, parafrasejant l’historiador Martí Carbonell, se sap que entre
1835 i 1898 el total d’illencs que varen emigrar foren més de 28.000, dels quals 16.000 eren menorquins per un total de població balear de 38.000 habitants.
D’altra banda, la resta de rutes de la migració es varen anar expandint per diferents països com França, Cuba, Puerto Rico, República Dominicana, Mèxic, Veneçuela, Xile, Argentina i Uruguai, consolidant a cadascun dels territoris receptors, organitzacions de caràcter comunitari, administratiu i cultural, com ho són – fins avui dia – les Cases Balears: centres socioculturals creats a partir de la segona meitat del segle XIX i durant el segle XX amb l’objectiu d’enfortir els vincles culturals amb la terra d’origen (Illes Balears – Espanya). Els balears migrants s’hi reuniren per realitzar activitats relacionades amb la gastronomia, la llengua pròpia (català) i les arts folklòriques de les illes. Aquest moviment d’associacionisme aconsegueix mantenir els vincles culturals, familiars i administratius amb els territoris d’origen. Les Cases Balears són per tant, centres de memòria cultural.
Aquests moviments associatius també varen funcionar com a eina per consolidar el procés migratori i amb això, l’Efecte Cridada (ja practicat des d’inicis de la migració), procurant facilitar les rutes migratòries a altres illencs, sigui família, amics o propers que desitgessin iniciar una nova vida fora de les Balears. El fenomen de la migració va produir una infinitat d’intercanvis culturals que varen enriquir tant la cultura pròpia com les cultures receptores de migració; els balears vàrem dur tot el nostre arsenal cultural, com la gastronomia, els balls, la música, els productes, els seus coneixements sobre el camp i el mar, i sobretot la llengua, deixant als nous territoris conquerits, petits escenaris interculturals que encara perviuen.
Informació extreta de:
Benet Albertí Genovart (2018). El Gran éxodo de mallorquines. Última Hora. 01/05/18
Francesc Tur Balaguer (2021). Argelia, Baleares y Valencia: una ruta de ida y vuelta. El Obrero. 26/08/21
Antoni Marimon Riutort (2013). El sur también existe. Las relaciones migratorias entre las islas Baleares y la Argelia francesa (1830 – 1962). Pasado y memoria: Revista de historia contemporánea Nº 12.
